lunes, 2 de enero de 2012

Yolanda comenta els meus llibres

Hola Jesús,
Ahir mateix vaig acabar de llegir el llibre que em vas regalar (Els dubtes del caminant). Vaig prometre fer-te un opinió de tots dos llibres i els castellans diuen que “lo prometido es deuda”.
He de dir que el primer llibre que vaig llegir va ser “La boda de Andrea”. Em va semblar un llibre fàcil de llegir, els capítols son curts i això fa que la seva lectura sigui engrescadora. El llibre m’ha mostrat una Colòmbia afable, és veritat que l’he conegut a través de les teves pròpies vivències i això sempre resultat subjectiu, però això la fa especial i propera.
He de dir que quan em vas regalar “Els dubtes del caminant”, sense voler vaig comparar-los, i si et soc sincera aquest em va agradar més que “la boda de Andrea”. Anem a pams:
“Els dubtes del caminant” està escrit en català i tot i que llegeixo indistintament en català i castellà, el català m’és molt més proper alhora de llegir. En segon lloc m’ha semblat un relat de experiències i emocions, que l’altre no té. En aquest el lector és va posant a la pell de l’escriptor, a l’esforç que fa dia a dia per superar les seves pors, la fascinació amb que veu les coses, la necessitat que té de trobar-se a ell mateix i la intencionalitat que té alhora de aconseguir la meta que s’ha marcat. Mentre que “La boda de Andrea”, vol viure, alhora que ser espectador, les costums i vivències d’una cultura completament diferent a la nostra. “Els dubtes del caminant” m’ha resultat molt més personal i íntim que el segon. "La boda de Andrea" l'escriptor es converteix en merament espectador, mentre que "els dubtes del caminant" és l'únic protagonista.
T’animo a seguir escrivint, ha estat un plaer poder compartir amb tu les teves vivències

Yolanda

TRADUZCO:

 Hola Jesús:

Ayer mismo acabé de leer el libro que me regalaste (Els dubtes del caminant). Te prometí que te daría mi opinión sobre los dos libros, y la gente de habla castellana dicen que "lo prometido es deuda".


Tengo que decirte que el libro que leí en primer lugar fue "La boda de Andrea". Me pareció un libro fácil de leer. Los capítulos son cortos y eso hace que su lectura te anime a seguir. El libro me ha mostrado una Colombia afable. Es verdad que la he conocido a través de tus propias vivencias, y que eso siempre resulta subjetivo, pero también la hace especial y próxima.

Tengo que comentarte que cuando me regalaste "Els dubtes del caminant", comparé los dos libros sin querer, y si te soy sincera, éste me gustó más que "La boda de Andrea". Vamos por puntos.

"Els dubtes del caminant" está escrito en catalán y, aunque leo indistintamente en catalán y castellano, el catalán me es más próximo a la hora de leer. En segundo lugar, me ha parecido un relato de experiencias y emociones que el otro no tiene. En éste (Els dubtes del caminant), el lector se va poniendo en la piel del escritor, en el esfuerzo que hace cada día para superar sus miedos, la fascinación con la que ve las cosas, la necesidad que tiene de encontrarse a sí mismo, y la intención que tiene a la vez de conseguir la meta que se ha marcado. Mientras que en "La boda de Andrea" quiere vivir, a la vez de ser un espectador, las costumbres y viviencias de una cultura completamente diferente a la nuestra. Els dubtes del caminant me ha resultado mucho más personal e íntimo que el segundo. En"La boda de Andrea", el escritor se convierte en espectador meramente, mientras que en "Els dubtes del caminant" es el único protagonista.
La meva resposta aquell dia (12 de desembre) va ser (traducida al castellano) la següent:

Buenos día Bon dia, Yolanda.



Te agradezco muchísimo tus comentarios sobre los dos libros. Ya me avanzaste que el factor idiona influsiría sobre tu punto de vista. Pienso como tu, que en "Els dubtes" hay casi un solo protagonista que es el narrador/viajero. En el segundo, el narrador se mantiene sobnre todo como observador. De todas formas, y a mi entender, en "La boda" se describen momentos de presencia intimista del narrador (como queriendo dejar testimonio escrito de su presencia) si bien es cierto, claro está, que no tienen la densidad y la profundidad que los de "Els dubtes"


Gràcies per tot.


Una abraçada.




No hay comentarios:

Publicar un comentario