Próxima presentación: el día 2 de febrero en el local social de la Asociación de Vecinos del barrio de Pardinyes de Lleida. Hora: las 7 de la tarde. Los comentarios sobre el libro los hará el conocido dibujante Paco Ermengol, muy conocido en todo el país.

Pròxima presentació: el dia 2 de febrer al local social de de l'Associació de Veïns de Pardinyes de Lleida. Hora: les 7 de la tarda. Els comentaris sobre el llibre els farà el conegut dibuixant Paco Ermengol, molt conegut arreu del país.

PARAULES QUE VAIG PRONUNCIAR DURANT LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE A SABADELL
PALABRAS QUE PRONUNCIÉ DURANTE LA PRESENTACIÓN DEL LIBRO A SABADELL

El text  que es pot llegir tot seguit és una mena de resum del que duia preparat per dir a Sabadell el dia de la presentació del llibre.

El texto que se puede leer a continuación es una especie de resumen de lo que llevaba preparado para exponer el dia de la presentación del libro en Sabadell. No tengo, por ahora, versión en castellano.

PRESENTACIÓ A SABADELL

Biblioteca Vapor Badia

13 de gener de 2012

Bona tarda.

AGRAÏMENTS

Permeteu-me, en primer lloc, que expressi el meu agraïment a l’Ajuntament de la ciutat, i en particular als responsables del Departament de Cultura i de les biblioteques municipals, per haver-me prestat aquest espai per poder-vos presentar, aquest vespre, el meu llibre: La boda de Andrea.

En segon lloc, vull agrair al Cèsar Ollé la seva presentació i les seves paraules tan afectuoses vers mi i el llibre.

En tercer lloc, us vull agrair a tots els presents la vostra assistència en aquest acte,  ja que , amb la vostra participació, la difusió del llibre agafarà una mica més de volada.

Moltes gràcies a tots.

ELS LLIBRES QUE HE PUBLICAT

Tot i que quan era aquí, a Sabadell, ja havia publicat dos llibres –un en prosa i l’altre de poesia- aquests van ser fets en col·laboració amb altres membres de l’Associació de Poetes Terrassencs, a la qual pertanyia. Però ha estat durant la meva estada a les terres de Ponent quan he publicat els tres llibres que he fet tot sol. El primer –La veu que muda- un llibre de poesia del 2004 que es troba esgotat. El segon –Els dubtes del caminant- en prosa, editat al 2007, que teniu a la vostra disposició avui a la taula que hi ha a la sortida de la sala. I el tercer –La boda de Andrea- text del 2011 que constitueix el motiu principal d’aquesta trobada.

Per a l’any 2013, abans de la meva jubilació –que hauria de produir-se el dia 10 de juliol- tinc previst treure un nou llibre de poesia, el qual no té títol encara.

PROSA I POESIA

La boda de Andrea, igual com el seu predecessor (Els dubtes del caminant) és un intent de fer en prosa el que ja vinc fent de fa molts anys amb la meva poesia. Es tracta de donar la veu al “jo” que viu dins meu, perquè s’expliqui, perquè canti, perquè es dolgui, perquè narri allò que produeix plaer a als seus sentits. Aquest desdoblament del subjecte, és, en el meu cas, inevitable i necessari.

Nosaltres, els humans comuns, ens dediquem per sobre de tot –si us hi fixeu- a treballar per poder adquirir béns i serveis  que cobreixin les nostres necessitats. Ens dediquem a consumir-los, a descansar quan ens és possible i també a dormir per poder reiniciar a l’endemà la nostra vida corrent. Però no és menys cert que, de tant en tant, ens fem preguntes que no tenen un encaix fàcil en la voràgine del dia a dia, per respondre les quals, moltes vegades, no disposem de temps ni de ganes de contemplar-les i analitzar-les.

Doncs bé, en el meu cas, el “jo” que habita viu dins meu,  ha estat format pel seguit de preguntes i respostes que m’he anat fent durant la vida i s’ha convertit en un mena de fil conductor, en una veu gairebé autònoma que és qui majorment em dicta els meus textos. Convé aclarir, però, que tot això que dic és humà, netament humà, que no hi ha res d’esotèric. en aquesta funció. Jo he tingut la sort, sota el meu punt de vista, que –per dir-ho així- se m’hagi originat en el meu interior aquesta veu unificada que m’acompanya sempre. Per això, tant en els meus versos  com en la meva prosa, el que faig és deixar que aquesta veu s’expressi per sobre de les altres veus possibles del dia a dia.

EL PLAER DE VIATJAR

Canviant d’assumpte.

Per mi, viatjar és la millor manera d’experimentar que estàs viu. Res com viatjar em produeix una sensació de tan gran benestar. Quan viatjo, em renovo de dalt a baix.

Viatjar em permet afinar els sentits i estar atent a tot el que es belluga. Els viatges estan plens de novetats. A mi, especialment, m’agrada molt observar les persones que trobo, com viuen, on, com parlen, com es relacionen entre ells,  com vesteixen, quins costums tenen, etc. Això és altament gratificant per a un viatger observador com jo. És com si un no fos ell mateix durant uns dies i visqués una altra vida,  plena d’intensitat.

Malgrat tot, i a banda de la sensació magnífica d’espai i amplitud que proporciona viatjar d’aquesta manera, encara hi ha una forma més profunda de viatjar, que és relatant tot allò que estàs vivint. De fet, això ho fan molt i molt bé els fotògrafs viatgers.

I per aconseguir el relat, a mi em resulta essencial portar un dietari quan viatjo. Per això no em veig viatjant per l’Àfrica profunda, per exemple, precisament perquè, sentint els rugits dels lleons, em sembla que no tindria prou calma com per anotar cada vespre les circumstàncies més destacables de la jornada.

Dic tot això perquè s’entengui que sóc una mena de viatger que necessita unes mínimes condicions materials i ambientals per poder escriure els seus textos.  Fent-los d’aquesta manera, puc gaudir de debò dels viatges,  vull dir vivint-los i descrivint-los. D’aquesta forma, visc i revisc els episodis durant tres o quatre anys. I per acabar-ho d’adobar, un cop ha estat publicat el llibre, em dedico a fer-ne les oportunes presentacions, cosa que encara fa que es perllongui més temps el contacte amb les realitats que he experimentat durant el viatge.

Ara bé, això que us estic exposant no és cap novetat de fet, perquè han estat molts els escriptors que han seguit aquest mateix camí, alguns d’ells molt cèlebres i, per suposat, molt més destacables en l’ofici literari que jo.

VIATJAR AMB ELS CINC SENTITS

Afegiré a tot l’anterior, que, sota el meu punt de vista, viatjar, es una oportunitat de tornar a tenir sensacions guardades en la memòria des de la infància, o sigui, sensacions pures, que aspiren a cobrir tota l’experiència individual o subjectiva i tornar-la diàfana i serena com una nit d’estiu. I això es produeix perquè quan viatgem “amb els cinc sentits” –com acostumem a dir- la nostra vida pot ser presidida per l’obertura total a allò que pugui succeir-nos, sense entrebancs, sense idees prèvies, amb les defenses abaixades, deixant de banda prejudicis i coneixements previs. En aquests casos, l’experiència que vivim ens inunda i ens nega fins a les últimes conseqüències, de forma que podem experimentar sensacions tan plenes com les que varem tenir de petits quan corríem pels camps o per la sorra, a la platja, lliures i despreocupats, perquè el món es manifestava als nostres sentits en tota la seva plenitud.

Fins i tot, penso que aquesta mena de viatger el que cerca és, precisament, continuar tenint aquesta experiència  única, sempre la mateixa, en tots els seus viatges.

En la vida humana, pot haver-hi moments en què allò que està vivint l’individu sigui tan especial i tan intens que la pròpia experiència s’apoderi del subjecte i el faci desaparèixer mentalment de l’escena per quedar, en el seu lloc, tan sols l’emoció, les emocions, les sensacions fortes que estan succeint. En el dia a dia no acostumen a succeir aquests episodis, però sí que ho poden fer quan estem relaxats, quan som capaços de deslligar-nos de les preocupacions o de les ocupacions rutinàries. I això és el que, per mi, busca el tipus de viatger que acabo de descriure. Es tracta d’anar pel món sempre al darrere de viure o tornar viure un o uns quants d’aquests moments.

Per aquesta raó, sóc de l’opinió, per exemple, que les persones que diuen que no entenen la poesia, en realitat el que els passa es que no tiben dels tresors que porten dins dels seus cors, preservats zelosament des de la infància, perquè si ho fessin quan llegeixen un poema, el de menys importància serien les paraules, perquè tot el protagonisme l’haurien de deixar a mans de les emocions  ja viscudes, una i mil vegades tornades a viure.

EL LLIBRE I EL DIETARI

Pel que fa al viatge a Colòmbia que narro en “La boda de Andrea”, el primer que us de comentar és que em va sorgir de sobte, inesperadament i sense que l’hagués previst en absolut. I pel que fa al llibre, tampoc tenia una  idea molt precisa d’escriure’l quan vaig sortir amb avió des de Barcelona. Ara bé, com ja he dit abans, com que m’acompanyava el meu Dietari, hi vaig anar anotant tot allò que anava veient o sentint ja des del primer moment. I d’aquesta manera van néixer els textos  a partir dels quals el vaig construir. La sort va ser també que un cop vaig arribar al tròpic colombià, vaig poder gaudir bastants moments de solitud a la ciutat on residia, cosa que va contribuir a fer millor la feina literària que anava sorgint.

L’idioma que he fet servir al llibre havia de ser el castellà perquè en aquelles terres tan llunyanes geogràficament hi vaig deixar molts amics i es tractava que el poguessin llegir, tenint en compte, més i tot, que molts d’ells són veritables protagonistes de la narració.

Es tracta de la segona obra en prosa que publico i m’agradaria explicar-vos la diferència que trobo quan escric poesia a quan escric en prosa.

Com he explicat més d’una vegada, (ho podeu comprovar en  l’entrevista de TV que vaig penjar a You Tube posant, simplement, Jesús Villafranca) la prosa que escric em serveix per referir-me el que conec si fa no fa, i en canvi la poesia em serveix per explicar-me el que no conec gaire de mi mateix. És  per això que he dedicat aquest llibre a narrar allò que veia i sentia sobre el particular.

En “La boda de Andrea” escric amb capítols molt curts, i descric en primera persona  el meu dia a dia del que succeïa, però sempre pensant en els futurs lectors, perquè poguessin tenir una informació suficient sobre la vida corrent en una part del món que es troba ben llunys de la nostra geogràficament, i també perquè les possibles i inevitables interrupcions de la lectura no perjudiquessin el seguiment, per part dels lectors, del fil conductor de la narració.

Una vegada publicat el llibre, vaig obrir un blog a internet, l’adreça del qual és: labodadeandrea.bolgspot.com. Ho dic perquè aquí hi podeu trobar els comentaris que han fet alguns lectors després de la seva lectura. Puc avançar-vos que, majoritàriament,  han trobat que es tracta d’una narració àgil, directa, no gens complicada, divertida en alguns moments i explicativa d’assumptes que passen al tròpic colombià: les accions de la guerrilla de las FARC, el terrorisme dels narcotraficants, les cavalcades de la Feria de Cali, els balls tropicals (salsa, merengue, etc), les celebracions de les festivitats, la vida de família,   la gent al carrer, etc.  

LA COLOMBIA TROPICAL

Però parlem també una mica de la zona tropical de Colòmbia, ni que sigui solament una estona. Es tracta d’una zona geogràfica magnífica., situada al peu de les serralades andines i regada per multitud de rius impetuosos (Cali, per exemple, en té set) Si llegiu el llibre, podreu comprovar com em va arribar a impressionar tot plegat. Els seus espais naturals, la seva gent, l’alegria de les persones de totes les edats, la seva música i els seus ritmes,  la seva hospitalitat, etc. En fi, tot un cúmul de qualitats que fan que el visitant en quedi enamorat des dels primer moment.

Contra el que s’acostuma a comentar de certes zones de Colòmbia, en el sentit que són molt perilloses, jo he de dir que tan sols en un parell d’oportunitats vaig passar una mica de por en relació amb actuacions de la policia i dels militars que persegueixen i reprimeixen les accions dels grups armats i de la delinqüència organitzada. És cert que s’han de prendre algunes precaucions, però avui dia no es pot dir que la part d’aquest país que he conegut sigui gaire perillosa. Ja no és el mateix que fa deu anys, per exemple, quan els narcotraficants eren els amos de ciutats com a Cali i fins i tot construïen barris sencers amb els diners del narcotràfic, on fins i tot s’hi quedaven a viure alguns d’ells. Tot això ha quedat ja enrere. Ara és una ciutat molt vital, alegre i dinàmica que aconsello que visiteu si teniu oportunitat.

És cert que encara cueja algun residu dels durs anys de la violència, però la situació està sent superada a poc a poc. Els colombians,  en general, volen viure en pau, tenir feina per tirar endavant i gaudir la vida. A Europa, en certa manera, s’han perdut potser alguns trets del saber viure que allí es conserven. I això no vol dir que el país no estigui incorporat a la modernitat. No és cert en absolut això. Cali, la capital de la Vall del Cauca, té 3.500.000 d’habitants i és una ciutat que en línies generals funciona prou bé. És veritat que hi ha una capa de la població molt pobre, milers de persones que viuen en condicions molt precàries, però són bàsicament  camperols que han estat desplaçats del camp i han hagut de fugir els darrers anys cap a les ciutats per causa de l’enfrontament entre la guerrilla, sobre tot la de les FARC, i l’exèrcit regular.

A mi, particularment, la vida en les ciutats de la Vall del Cauca que vaig visitar en va captivar, entre molts d’altres motius, per com tracten els seus habitants els nouvinguts. Tot són manifestacions de benvinguda i acolliment . I alhora, una permanent manifestació d’alegria i ganes de passar-ho bé.  Per això en diuen de Cali “la sucursal del cielo”.

LA MEVA VIDA A CALI

Moltes són les coses i els detalls que narro en el meu llibre en relació amb la vida quotidiana en aquells llocs, però també dedico alguns capítols als detalls del casament que serveix de motiu per al títol, celebració que es va desenvolupar seguint els canons més tradicionals en aquells indrets.

He d’aclarir també que Andrea, la protagonista principal,  és una amiga meva colombiana, que és pintora i dissenyadora, i viu a Lleida. Un dia em va convidar al seu casament i vaig acceptar la seva invitació sense rumiar-m’ho dos cops. Jo no havia viatjat mai a Amèrica i em feia il·lusió aprofitar aquesta oportunitat. Hi vaig anar amb ella, amb el seu promès  i un germà d’aquest.

Ens varem allotjar tots a quatre casa de la mare d’Andrea, on vaig ser acollit magníficament, però per dormir anava a un apartament que havien llogat per uns dies just al davant de casa seva, en un bloc de pisos que estava envoltat per un espai enjardinat, ple d’arbres i vegetació exuberants, típicament tropicals.

Mentre jo duia una vida més aviat retirada i discreta, la parella que s’havia de casar al cap de pocs dies, es va dedicar, com és molt natural, a preparar-ho tot per a la cerimònia. De mi, però, se n’ocupaven un oncle i la mare de la núvia. El primer em va ensenyar la ciutat de Cali, i amb la segona vaig tenir força converses molt interessants, el contingut de les quals ha estat traslladat al llibre, i amb ella vaig assistir a alguns espectacles públics molt i molt joiosos. Van ser uns dies extraordinaris.

Tot us vaig viure amb molta emoció, i espero haver pogut transmetre als lectors aquest goig de viure  perquè també el puguin experimentar llegint el llibre.

Potser a partir d’aquesta lectura, algú de vosaltres sentirà una crida especial cap a Colòmbia a on us hi convido a anar, perquè, entre d’altres motius, a la gent d’aquí, els catalans, els espanyols en general, ens reben amb els braços oberts perquè ens tenen en molta estima.

Moltes gràcies per haver vingut i haver-me escoltat.

Confirmado: el viernes, dia 13 de enero, presentación de La boda de Andrea en la Biblioteca del Vapor Badía de Sabadell. Presentará el libro el artista Cèsar Ollé y luego intervindré yo para explicar algo de mi viaje a Colombia y de la génesis y producción del texto. Espero que haya una asistencia de espectadores razonable, habida cuenta que trabajé en el Ayuntamiento de esta ciudad más de 11 años y dejé allí bastantes amigos y conocidos. Estáis todos invitados. ¡Suerte!

Confirmat: el divendres, dia 13 de gener, presentació de La boda de Andrea a la Biblioteca del Vapor Badía de Sabadell. Presentarà el llibre l'artista Cèsar Ollé, i després intervindré jo per explicar quelcom del meu viatge a Colòmbia i de la gènesi i producció del text. Confio que hi haurà una assistència d'espectadors raonable, si tenim en compte que vaig treballar més d'11 anys a l'Ajuntament d'aquesta ciutat i hi vaig deixar bastants amics i coneguts. Esteu tots convidats. Sort!

Yolanda comenta els meus llibres

Hola Jesús,

Ahir mateix vaig acabar de llegir el llibre que em vas regalar (Els dubtes del caminant). Vaig prometre fer-te un opinió de tots dos llibres i els castellans diuen que “lo prometido es deuda”.

He de dir que el primer llibre que vaig llegir va ser “La boda de Andrea”. Em va semblar un llibre fàcil de llegir, els capítols son curts i això fa que la seva lectura sigui engrescadora. El llibre m’ha mostrat una Colòmbia afable, és veritat que l’he conegut a través de les teves pròpies vivències i això sempre resultat subjectiu, però això la fa especial i propera.

He de dir que quan em vas regalar “Els dubtes del caminant”, sense voler vaig comparar-los, i si et soc sincera aquest em va agradar més que “la boda de Andrea”. Anem a pams:

“Els dubtes del caminant” està escrit en català i tot i que llegeixo indistintament en català i castellà, el català m’és molt més proper alhora de llegir. En segon lloc m’ha semblat un relat de experiències i emocions, que l’altre no té. En aquest el lector és va posant a la pell de l’escriptor, a l’esforç que fa dia a dia per superar les seves pors, la fascinació amb que veu les coses, la necessitat que té de trobar-se a ell mateix i la intencionalitat que té alhora de aconseguir la meta que s’ha marcat. Mentre que “La boda de Andrea”, vol viure, alhora que ser espectador, les costums i vivències d’una cultura completament diferent a la nostra. “Els dubtes del caminant” m’ha resultat molt més personal i íntim que el segon. "La boda de Andrea" l'escriptor es converteix en merament espectador, mentre que "els dubtes del caminant" és l'únic protagonista.

T’animo a seguir escrivint, ha estat un plaer poder compartir amb tu les teves vivències

Yolanda

TRADUZCO:

 Hola Jesús:

Ayer mismo acabé de leer el libro que me regalaste (Els dubtes del caminant). Te prometí que te daría mi opinión sobre los dos libros, y la gente de habla castellana dicen que "lo prometido es deuda".


Tengo que decirte que el libro que leí en primer lugar fue "La boda de Andrea". Me pareció un libro fácil de leer. Los capítulos son cortos y eso hace que su lectura te anime a seguir. El libro me ha mostrado una Colombia afable. Es verdad que la he conocido a través de tus propias vivencias, y que eso siempre resulta subjetivo, pero también la hace especial y próxima.

Tengo que comentarte que cuando me regalaste "Els dubtes del caminant", comparé los dos libros sin querer, y si te soy sincera, éste me gustó más que "La boda de Andrea". Vamos por puntos.

"Els dubtes del caminant" está escrito en catalán y, aunque leo indistintamente en catalán y castellano, el catalán me es más próximo a la hora de leer. En segundo lugar, me ha parecido un relato de experiencias y emociones que el otro no tiene. En éste (Els dubtes del caminant), el lector se va poniendo en la piel del escritor, en el esfuerzo que hace cada día para superar sus miedos, la fascinación con la que ve las cosas, la necesidad que tiene de encontrarse a sí mismo, y la intención que tiene a la vez de conseguir la meta que se ha marcado. Mientras que en "La boda de Andrea" quiere vivir, a la vez de ser un espectador, las costumbres y viviencias de una cultura completamente diferente a la nuestra. Els dubtes del caminant me ha resultado mucho más personal e íntimo que el segundo. En"La boda de Andrea", el escritor se convierte en espectador meramente, mientras que en "Els dubtes del caminant" es el único protagonista.

La meva resposta aquell dia (12 de desembre) va ser (traducida al castellano) la següent:

Buenos día Bon dia, Yolanda.

Te agradezco muchísimo tus comentarios sobre los dos libros. Ya me avanzaste que el factor idiona influsiría sobre tu punto de vista. Pienso como tu, que en "Els dubtes" hay casi un solo protagonista que es el narrador/viajero. En el segundo, el narrador se mantiene sobnre todo como observador. De todas formas, y a mi entender, en "La boda" se describen momentos de presencia intimista del narrador (como queriendo dejar testimonio escrito de su presencia) si bien es cierto, claro está, que no tienen la densidad y la profundidad que los de "Els dubtes"

Gràcies per tot.

Una abraçada.