Me ha escrito una amiga, que me conoce bien, planteándome que ha tenido una cierta dificultad al leer el libro porque se le mezclaban los datos que ella tiene sobre mí y mi familia con los que se describen en el texto. Quiero aclarar que mi narración es una mezcla de ficción y de realidad. Lo aconsejable, por tanto, y a mi entender, es que si un lector que me conoce bien no quiere hacerse un lío al leer el libro, sería hacer una primera lectura destinada a satisfacer su curiosidad (como una especie de juego para ver quién es quién) y otra dedicada a seguir, sin más, las "historias" que se narran, las protagonice quien las protagonice. Conocer al autor de un libro puede tener ventajas, pero también inconvenientes, a la hora de leer LA BODA DE ANDREA convenientemente.
sábado, 13 de agosto de 2011
martes, 9 de agosto de 2011
Más comentarios
Ya me pasó con mi anterior blog (todavía vigente) y me parece que me va a volver a ocurrir lo mismo con éste. A mis lectores les cuesta expresar sus puntos de vista a través de Internet, és decir, escribiendo sus comentarios directamente. Así es que, con la debida autorización de ellos en cada caso, iré transcribiendo sus opiniones llegadas a mí a través del correo electrónico.
Hoy transcribo los comentarios de Pilar en el idioma original en que están redactados (por cierto que si alguno de mis lectores no entiende el catalán, puedo traducirlos al castellano sin problema siempre y cuando me lo indiquen).
Hola Jesús,
Ja està; ja he acabat “La boda de Andrea” i el primer que et puc dir es que l’he llegit en dos dies, cosa que en mi vol dir que m’ha enganxat i que cada estoneta que podia esgarrapar d’altres coses, l’aprofitava per llegir-lo; no sé si ha estat perquè al conèixer-te a tu, tenia com una mena d’interès més personal pel que anaves explicant.
I a part d’aquestes consideracions que tenen poc o gens a veure amb el llibre en si mateix, t’he de dir que m’ha agradat el positivisme que desprèn cadascuna de les seves pàgines i que contrasta tant amb l’estat d’ànim que reflectia la lectura de “Els dubtes del caminant”.
Un altra cosa que et vull destacar es que vas aconseguir fer-me posar “en situació” varies vegades; explicaves les coses amb tant realisme que vas aconseguir que patís amb tu la incomoditat i els petits incidents del viatge d’anada (segurament perquè si hi ha una cosa que em disgusta es viatjar i no necessito estar estressada o cansada per agobiar-me) i també em vaig veure asseguda a les fosques de la sala gran del vostre apartament mentre mirava les llums de fora. Tenir aquestes sensacions em fa fer sentir força bé.
I per últim, va ser molt interessant saber coses sobre la vida d’una part de la societat colombiana; saber com pensen, com viuen, com mengen i es diverteixen... Per cert, molt fort lo del franquisme, no m’estranya que t’incomodés el seu punt de vista sobre el tema; es curiós que pensin així, No? Però si han de conviure amb aquesta situació política tant complicada, potser es pot entendre una mica. O potser no.
Segurament em deixo moltes coses per comentar, però jo soc més de parlar que d’escriure.
Un petó i enhorabona un altre cop.
Hoy transcribo los comentarios de Pilar en el idioma original en que están redactados (por cierto que si alguno de mis lectores no entiende el catalán, puedo traducirlos al castellano sin problema siempre y cuando me lo indiquen).
Hola Jesús,
Ja està; ja he acabat “La boda de Andrea” i el primer que et puc dir es que l’he llegit en dos dies, cosa que en mi vol dir que m’ha enganxat i que cada estoneta que podia esgarrapar d’altres coses, l’aprofitava per llegir-lo; no sé si ha estat perquè al conèixer-te a tu, tenia com una mena d’interès més personal pel que anaves explicant.
I a part d’aquestes consideracions que tenen poc o gens a veure amb el llibre en si mateix, t’he de dir que m’ha agradat el positivisme que desprèn cadascuna de les seves pàgines i que contrasta tant amb l’estat d’ànim que reflectia la lectura de “Els dubtes del caminant”.
Un altra cosa que et vull destacar es que vas aconseguir fer-me posar “en situació” varies vegades; explicaves les coses amb tant realisme que vas aconseguir que patís amb tu la incomoditat i els petits incidents del viatge d’anada (segurament perquè si hi ha una cosa que em disgusta es viatjar i no necessito estar estressada o cansada per agobiar-me) i també em vaig veure asseguda a les fosques de la sala gran del vostre apartament mentre mirava les llums de fora. Tenir aquestes sensacions em fa fer sentir força bé.
I per últim, va ser molt interessant saber coses sobre la vida d’una part de la societat colombiana; saber com pensen, com viuen, com mengen i es diverteixen... Per cert, molt fort lo del franquisme, no m’estranya que t’incomodés el seu punt de vista sobre el tema; es curiós que pensin així, No? Però si han de conviure amb aquesta situació política tant complicada, potser es pot entendre una mica. O potser no.
Segurament em deixo moltes coses per comentar, però jo soc més de parlar que d’escriure.
Un petó i enhorabona un altre cop.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)