Les meves paraules de presentació del llibre/Mis palabras de presentación del libro

Avui incorporo al Blog les paraules que vaig pronunciar el dia de la presentació del llibre (prop de 80 persones assistiren a l'acte). En realitat, vaig improvisar bastant, però aquestes són les línies mestres de la meva intervenció.

Hoy incorporo al Blog les palabras que pronuncié el dia de la presentación del libro (cerca de 80 personas asistieron al acto). En realidad, improvisé bastante, pero éstas son las las líneas maestras de mi intervención.

Espero que us agradin/Espero que os gusten

Saló de Plens de l’Ajuntament de Lleida
Dia 19 de juliol de 2011

LA BODA DE ANDREA. VIAJE AL TRÓPICO COLOMBIANO.


“La boda de Andrea” narra un viatge que vaig fer fa uns anys a la Vall del Cauca, una zona molt coneguda del tròpic colombià. La idea d’escriure’l em va sorgir mesos abans d’iniciar el viatge.

IN MEMORIAM

En el ”In memoriam” que obre EL LLIBRE (a la pàgina 11) ja explico que el nostre amic Enric Vicente, a qui tant trobem a faltar els seus companys i els seus amics de la Paeria, es va oferir un dia per llegir el meu manuscrit, quan sabia que ja l’havien llegit altres persones, perquè creia, segons em va comentar llavors, que me’n podria donar la visió masculina, contrastant amb ja de les altres persones que l’havien llegit, que eren dones totes elles. Quan el va acabar de llegir, me’n va fer alguns comentaris, alguns dels quals vaig recollir dins del text perquè el milloraven d’alguna forma.

Després d’això, li vaig demanar si em volia fer un pròleg, em va respondre afirmativament i poques setmanes després me’l va enviar amb el següent correu electrònic:

De: Enrique Vicente Añaños
Enviado el: miércoles, 15 de septiembre de 2010 2:44
Para: Jesus Villafranca i Sant Agustí
CC: Chesus Villafranca
Asunto:

Bona nit/matí, Chesús;
"Lo prometido".
Espero que t'agradi. A mi, m'ha agradat fer-lo.
Fes-li una lectura i ja comentarem si cal fer alguna correcció, i si mereix ser publicat.
Fins d'aquí una mica.
Enrique

I jo li vaig contestar amb aquest altre:

De: Jesus Villafranca i Sant Agustí
Enviado el: miércoles, 15 de septiembre de 2010 11:10
Para: Enrique Vicente Añaños
Asunto: RE:
Gràcies, Enric.
M'agradaria fer-te algun comentari sobre el Pròleg. Si tens temps al final del matí, podríem veure'ns una estona?
Ja es veu que l'has fet de tot cor.
Fins després.
Jesús

Poc m’imaginava jo aleshores que l’Enric al cap d’unes mesos ens deixaria. Al contrari. Sempre pensava que tindríem molts anys per continuar relacionant-nos i aprofundint la nostra amistat. Per això jo no tenia cap pressa sobre el particular. M’hauria agradat haver pogut parlar més amb ell i a fons de la meva experiència a Colòmbia , o com m’havia anat redactant les pàgines que ara han sortit publicades. Però no va ser possible. Així és que, lamentablement, he de confessar que en gairebé tots els aspectes humans, amb l’Enric m’hi vaig quedar a mitges per causa de la seva mort tan prematura.

Per això, vull retre-li un molt sentit homenatge ara que apareix públicament “La boda de Andrea”, entre d’altres coses també, perquè jo tenia previst que avui s’assegués en aquesta taula, al costat de l’Alcalde, Àngel Ros, de l’editor Lluís Pagès i de mi mateix perquè me’n fes la presentació literària (cosa, per cert, que ell mai no va arribar a saber).

L’Alcalde Ros va tenir la gentilesa de dir-me, quan li ho vaig proposar, que ell la faria, i li ho agraeixo enormement, però tots sabem que l’Enric de tota manera també és present aquí i ara, si més no dins dels nostres cors.

Gràcies, Enric, per tot el que m’has ensenyat i el que m’has donat durant aquests dos any i escaig que hem estat un al costat de l’altre.

VIATJAR

No obstant això –i com diu el tòpic- la vida segueix i jo he de continuar referint-me a La boda de Andrea.

He de dir que els dos viatges llargs que he fet durant la meva vida, i que han donat peu a l’aparició de sengles relats en forma de llibre, han seguit el mateix modus operandi sota el punt de vista creatiu. En aquest aspecte, es pot dir que “La boda de Andrea” no es diferencia gaire de “Els dubtes del caminant” que va ser publicat fa 4 anys.

Primerament, sorgeix l’oportunitat de viatjar i m’hi apunto. Tot seguit penso que, si puc, escriuré el relat de les peripècies que em vagin apareixent. Seguidament faig el viatge prenent notes al meu dietari de les coses que veig i experimento. I quan torno a casa comença la redacció del llibre a partir de les notes del dietari.

Aquest modus operandi té per mi molt interès perquè durant tot el temps que duren les diverses etapes que acabo de descriure, estic en contacte amb l’assumpte principal: el viatge.

Per mi, viatjar és la millor manera d’experimentar que estàs viu. Res com viatjar em produeix una sensació de tan gran benestar. Quan viatjo, em renovo de dalt a baix.

Viatjar em permet afinar els sentits i estar atent a tot el que es belluga. Els viatges estan plens de novetats. A mi, especialment, m’agrada molt observar les persones que trobo, com viuen, on, com parlen, com es relacionen entre ells, com vesteixen, quins costums tenen, etc. Això és altament gratificant per a un viatger observador com jo. És com si un no fos ell mateix durant uns dies i visqués una altra vida plena d’intensitats.

Malgrat tot, i a banda de la sensació magnífica d’espai i amplitud que proporciona viatjar d’aquesta manera, encara hi ha una forma més profunda de viatjar, que és relatant tot allò que estàs vivint. De fet, això ho fan molt i molt bé els fotògrafs viatgers. Les fotografies que jo faig no són tan importants com els textos, perquè bàsicament el que faig i sé fer anar, raonablement bé, és utilitzar les paraules, i per això escric narracions i poemes. Portar un dietari en aquests viatges resulta essencial. Per aquesta raó, si sóc sincer, he de dir que no em veig viatjant per l’Àfrica profunda, per exemple, precisament perquè, sentint els rugits dels lleons, em sembla que no tindria prou calma com per anotar cada vespre les circumstàncies més destacables de la jornada. I el mateix em passaria si viatgés per la jungla amazònica per culpa dels insectes que allí deuen ser tan grans com els lleons.

Dic tot això perquè s’entengui que sóc una mena de viatger que necessita unes mínimes condicions materials i ambientals per poder escriure els seus textos. Tan sols d’aquesta manera puc gaudir dels viatges de debò, és a dir vivint-los i descrivint-los. D’aquesta forma, visc i revisc els episodis durant tres o quatre anys. I per acabar-ho d’adobar, un cop ha estat publicat el llibre, em dedico a fer-ne les oportunes presentacions, cosa que encara fa que es perllongui més temps el contacte amb les realitats que he experimentat durant el viatge.

Ara bé, això que us estic exposant no és cap novetat de fet, perquè han estat molts els escriptors que han seguit aquest mateix camí, alguns d’ells molt cèlebres i, per suposat, molt més destacables en l’ofici literari que jo. Però avui vull fixar la meva atenció en un d’ells en particular, alguns paràgrafs d’un llibre del qual m’ajudaran a exposar-vos més clarament què representa per mi això de viatjar. Estic parlant de Huc von Hofmannsthal (ja m’excusareu si no pronuncio bé els cognoms germànics), el qual en la seva obra “Cartas del que regresa” (només disposo de la versió en castellà) descriu d’una forma ideal el que es pot arribar a sentir quan emprens un viatge i t’allunyes d’allà on vius.

Aquest autor – el qual estava convençut que només els artistes i els nens veuen la vida tal qual és- va néixer a Viena l’1-02-1874 i va morir a la mateixa ciutat el 15-07-1929, deixant darrere seu obres de poesia, de teatre, assajos i llibrets per a òperes tan coneguts com “El caballero de la rosa” de Richard Strauss.

Doncs bé, transcriuré alguns paràgrafs de les seves “Cartes del que regresa” perquè pugueu comprovar fins a quin punt podem viatjar d’una forma tan emocional a través del món, tal com ell ho revela en el seu text.

En la primera de les seves cartes, datada a l’abril de 1901, narra en primer lloc que està a punt de tornar a la seva Àustria natal des d’ Alemanya on ha romàs quatre mesos després d’haver estat 18 anys viatjant per diversos països. I expressa el seu desencís davant el panorama que ha trobat al país teutó, per contrast amb les experiències enriquidores i magnífiques que ha viscut quan convivia amb americans, gautxos, espanyols, xinesos o malaios. Però el més curiós de les seves reflexions rau en què, no se li van produir entre els alemanys amb qui va conviure els quatre últimes mesos del seu viatgeaquelles sensacions que sí que sentia quan convivia amb els altres pobles que havia visitat, i constata que allò era idèntic al que havia viscut, quan era un nen, a la seva Alta Àustria natal.

Tot seguit podreu veure com de bé expressa tot això i com pren com a referència de la bondat dels seus viatges justament sentiments infantils que descriu amb total perfecció i que jo admiro i goso aplicar-los als meus viatges i en particular al que vaig fer al tròpic colombià.

I cito textualment:

“...cuando estando entre americanos y más tarde entre la gente sureña en la Banda Oriental, entre españoles y gauchos, y últimamente entre chinos y malayos, aparecían ante mi mirada unos rasgos firmes, lo que yo llamo unos rasgos firmes, algo en la actitud que me exige respeto y más que respeto, no sé cómo expresarlo, ya sea ese grandioso gesto que tienen a veces en sus negocios (me refiero a los Estados Unidos), ese meterse a fondo -medio alocado y salvaje y al mismo tiempo fríamente calculado- en una cosa, o puede ser un cierto grand air patriarcal, un viejo gaucho de canosa barba a la puerta de su estancia, enteramente él mismo, su modo de acoger a alguien y cómo los sólidos demonios de sus hijos saltan del caballo y le obedecen, y puede ser algo aún mucho más imperceptible, un estar pendiente, con cautela animal, con la mirada fija en la sacudida del sedal del anzuelo, un vigilar con el alma entera como solo los malayos saben hacerlo, porque también aquí puede haber un rasgo firme en el modo de pescar y mucho mayor de lo que. podrías imaginarte en el modo como un fraile mendicante de color te tiende la escudilla de barro. Cuando algo de este género me acontece, yo pensaba: ¡en casa!

Todo cuanto era justo, todo lo que contenía una autèntica veracidad, una autèntica humanidad, hasta en los detalles más pequeños e insignificantes, todo me parecía que señalaba hacia allí.

No era un señalar hacia allí, ni tampoco un desdoblamiento, lo que yo experimentaba: era lo uno dentro de lo otro. Cuando las cosas golpeaban en mi espíritu me parecía como si estuviera leyendo un libro polícromo de la vida, pero el libro trataba siempre de Alemania.

No estoy hablando de ensoñaciones, ni de ficciones, sino de algo relampagueante, que estaba allí mientras yo vivía y a menudo en momentos en los que mis pensamientos y todos mis nervios estaban tan tensos de vida que rozaban el íímite de lo posible. (...) es como beber agua de una fuente.

Tú sabes que de niño estaba casi siempre en la Alta Austria, en el campo (...) Pero cuantas veces, en Kassel, durante los cursos de invierno o en cualquier otro lugar donde iba con mis padres, bebía un sorbo de agua fresca -no como la que se bebe, con indiferencia, en las comidas, sino cuando se està acalorado y agotado y se suspira por el agua- todas las veces estaba, durante el instante de un relàmpago, en mi Alta Austria, (...) junto a la vieja fuente. No: no es que lo pensara -estaba allí, paladeaba en el agua algo de los caños de hierro, sentía flotar en toda la cara el aire de la montaña y al mismo tiempo el perfume veraniego del polvoriento camino rural -en resumen, no sé có.mo sucede, pero lo he vivido demasiadas veces como para no creer en ello, y con eso me doy por satisfecho.

Pero esto de beber quería ser solo un ejemplo. Del mismo modo que un sorbo pod.a traerme el hechizo de la vieja fuente (...), también estaba en Alemania cuantas veces en Uruguay o en Cantón, o últimamente en las islas, algo me llegaba al alma, ya fuera la mirada de una muchacha increíblemente hermosa, como las que se críaan en las aisladas estancias de los gauchos, o la conmovedora frugalidad de un anciano chino o los pequeños niños morenos y desnudos en el estanque a la entrada de la aldea. Porque se viven muchas experiencias y la mayoría de ellas son eliminadas por los sentidos, o por los nervios, o por la voluntad, o por la razón, pero lo que afecta al alma no se puede prever de antemano, ya se trate del vuelo solitario y ondulante de un ave tropical sobre un valle de montaña totalmente desierto, abierto en forma de lira, o de la maniobra de un buen barco en un mar turbulento, o de la mirada de un simio moribundo o de un breve y firme apretón de manos. Estas cosas, todas ellas, cuando llegaban y se hundían hasta lo más íntimo del interior, hablaban de Alemania con una claridad y un poder muy superior a lo que estas líneas que te escribo te hablan de mí. Es más, cuando alguna de estas cosas me afectaban, yo estaba en Alemania. Todo esto es como es y no hay nada soñado.
Dissortadament no disposem de més temps per continuar la cita. El llibre em sembla preciós i recomano la seva lectura íntegra.

No sé si els textos que he llegit ofereixen alguna dificultat per a la seva comprensió, però en tot cas vull explicar breument què és el que jo he entès al respecte i per què he volgut citar-los.

Viatjar, per mi (i penso que també per a Von Hofmannsthal) es una oportunitat de tornar a tenir sensacions que tenim guardades en la memòria des de la infància, del tipus de “el agua me sabía a caños de hierro”, o sigui, sensacions prístines, pures, que aspiren a cobrir tota l’experiència individual o subjectiva i tornar-la diàfana i serena com una nit d’estiu. I això es produeix perquè quan viatgem “amb els cinc sentits” –com acostumem a dir- la nostra vida pot ser presidida per l’obertura a allò que pugui succeir-nos, sense entrebancs, sense idees prèvies, amb les defenses abaixades, deixant de banda prejudicis i coneixements previs. En aquests casos, l’experiència que vivim ens inunda i ens nega fins a les últimes conseqüències, de forma que podem experimentar sensacions tan plenes com les que varem tenir de petits quan corríem pels camps o per la sorra, a la platja, lliures i despreocupats perquè el món es manifestava als nostres sentits en tota la seva plenitud.

Més encara, penso que el viatger d’aquesta mena el que cerca, precisament, és continuar tenint aquesta experiència zenital i única, sempre la mateixa, la que –en paraules de Hoffmanssthall- es “algo relampagueante”, como “sentir el hechizo de la vieja fuente de hierro”.

En la vida humana, pot haver-hi moments en què allò que està vivint l’individu sigui tan especial i tan intens que la pròpia experiència s’apoderi del subjecte i el faci desaparèixer mentalment de l’escena per quedar, en el seu lloc, tan sols l’emoció, les emocions, les sensacions fortes que estan succeint. En el dia a dia no acostumen a succeir aquests episodis, però sí que poden succeir quan estem relaxats, quan som capaços de deslligar-nos de les preocupacions o de les ocupacions rutinàries. I això és el que, per mi, busca el tipus de viatger que acabo de descriure. Es tracta d’anar pel món sempre al darrere de viure o tornar viure un o uns quants d’aquests moments. I crec que Hoffmannsthal ens està parlant d’això quan diu que tot el que vivia d’aquesta forma el portava a Aústria o a Alemanya; més ben dit, penso que millor seria dir als moments tan arrabassadors que ell havia viscut en aquest països quan era petit.

Per tot això, sóc de l’opinió, per exemple, que les persones que diuen que no entenen la poesia, en realitat el que els passa es que no tiben dels tresors que porten dins dels seus cors, preservats zelosament des de la infància, perquè si ho fessin quan llegeixen un poema, el de menys importància serien les paraules, perquè tot el protagonisme l’haurien de deixar a mans de les emocions ja viscudes i mil vegades tornades a viure.

LA PINTURA DE LA SANDRA

I baixant una mica més avall, des de les altures poètiques, vull fer esment, a propòsit de l’edició, que el disseny de la coberta i la contracoberta s’ha fet a partir de la reproducció fotogràfica d’una pintura de la meva amiga Sandra Malca, pintora i dissenyadora de publicacions, que precisament es troba avui exposada en aquesta sala. M’agrada destacar que el seu extraordinari disseny, que tant estan lloant moltes persones, me l’ha cedit generosament sense cap mena de contrapartida per part meva com no sigui la de la meva amistat. Si teniu oportunitat de visitar una exposició de les seves obres, us recomano que no us la perdeu. Gràcies, Sandra.

LA COLÒMBIA TROPICAL

Però parlem també una mica de la Colòmbia tropical, ni que sigui solament una estona. Colòmbia és un país magnífic. Si llegiu el llibre, podreu comprovar com em va arribar a impressionar. Els seus espais naturals, la seva gent, l’alegria de les persones de totes les edats, la seva música i els seus ritmes, la seva hospitalitat, etc. En fi, tot un cúmul de qualitats que fan que el visitant en quedi enamorat des dels primer moment. És cert que encara cueja algun residu dels durs anys de la violència, sobre tot la que està lligada amb el narcotràfic , però la situació està sent superada a poc a poc. Els colombians en general, i molt majoritàriament, volen viure en pau, tenir feina per tirar endavant i gaudir la vida. A Europa, en certa manera, s’han perdut potser alguns trets del saber viure que allí es conserven. I això no vol dir que el país no estigui incorporat a la modernitat. No és cert en absolut això. Cali, la capital de la Vall del Cauca, té 3.500.000 d’habitants i és una ciutat que en línies generals funciona prou bé. És veritat que hi ha una capa de la població molt pobre, milers de persones que viuen en condicions molt precàries, però són bàsicament camperols que han estat desplaçats del camp i han hagut de fugir els darrers anys cap a les ciutats per causa de l’enfrontament entre la guerrilla, sobre tot la de les FARC, i l’exèrcit regular.

A mi, particularment, la vida en les ciutats de la Vall del Cauca que vaig visitar en va captivar, entre molts d’altres motius, per com tracten els seus habitants als nouvinguts. Tot són manifestacions de benvinguda i acolliment cap a ells. I alhora, una permanent manifestació d’alegria i ganes de passar-ho bé. Per això en diuen de Cali “la sucursal del cielo”.

I ja per acabar, vull convidar-vos, a que, si voleu, llegiu aquest llibre amb ganes d’endinsar-vos en una realitat social que desconeixem força els qui vivim a 10.000 km d’allà, per descobrir els tresors d’unes comunitats, d’unes famílies, d’unes persones sempre disposades a regalar un somriure i a gaudir la vida malgrat les dificultats que se’ls presenten dia rere dia. Potser a partir d’aquesta lectura, més d’un de vosaltres sentirà una crida especial cap a Colòmbia, i en general cap a tota llatinoamèrica, a on, sigui dit de pas, la gent d’aquí, els catalans, els espanyols en general, som rebuts amb els braços oberts perquè ens tenen en molta estima.

Moltes gràcies per haver vingut i haver-me escoltat.

17-09-2011 (19:00) Saló de Plens de la Peria de Lleida.